Català
Español
English
Berguedanes i berguedans,
La commemoració de la Diada Nacional de Catalunya té com sempre una reivindicació, però aquest 2014 recordem que fa tres-cents anys que vàrem perdre una guerra, la llibertat i els drets nacionals.
La singularitat numèrica dels tres segles il·lustra l’Onze de Setembre d’enguany i ens fa adonar que nosaltres som els protagonistes d’aquesta efemèride i que, per tant, no podem arronsar-nos d’espatlles; ni mirar cap a un altre cantó, ni romandre impassibles.
Ens toca a nosaltres de prendre les regnes del nostre destí. És el moment dels fets, de les decisions i dels pronunciaments. I ens cal responsabilitat, sentit de país i lleialtat patriòtica.
Hem de creure en nosaltres mateixos, en allò que plegats podem assolir i, en absolut, no podem defallir quan s’està escrivint la història. No podem dubtar de la nostra nació, no ens podem permetre de caure en el desànim i, de cap de les maneres, no hem de deixar de fer realitat els nostres somnis, que són també els de tots els que ens han precedit en aquests tres-cents anys.
La societat civil i les institucions hem de fer possible la voluntat del poble. Els representants legítims i totes les entitats catalanes hem d’anar endavant sense fer cap més pas enrere. I, finalment, la societat i els càrrecs electes de Catalunya, tots els ajuntaments i tots els consells comarcals hem de fer sentir la nostra veu, simplement i significadament, i hem d’aconseguir que s’expressi la nostra voluntat i que es materialitzi el nostre desig, el de cadascú i el de tots plegats.
Berguedanes i berguedans, com sempre i més que mai: Visca Catalunya!
Sergi Roca i Vargas
President
Tres-cents anys
M’he deixondit, m’assec allà a l’espona
els peus a sobre el ferm.
S’han acabat els somnis fa una estona.
Potser ja és el moment. Arriba l’hora
de somniar despert.
Els ulls esbatanats, cara esbandida.
Vestit de rauxa i seny
em cordo l’espardenya i de seguida
agafo un bon bastó i una motxilla
i pujo amunt, pel Dret.
M’enfilo poc a poc per la cinglera
a l’ombra de Queralt
i albiro el Roc d’Auró i el Cim d’Estela.
A sota, tot el pla, els cims darrere,
i a sobre, aquell cel blau.
I baixo a Puigventós, que em fa l’ofrena
del vell Pi mutilat.
Aquell que en va fer un símbol el poeta
emprant els mots d’aquesta nostra llengua
que ens volen escapçar.
Entono les cançons de casa meva
i em trobo els ulls humits.
Jo veig a l’horitzó una primavera
que treu el nas i una alenada fresca
desvetlla el meu País.
L’alè fa dansar fulles a les branques
i ho fan amb tant d’encís
que sembla que puntegin la sardana.
I el so de la tenora és l’esperança
que es va covant a dins.
Tres-cents anys fa que algú ens posà cadenes
i ens va voler estacar.
Ara trenquem les baules. Ens espera
un camí nou. Que l’Onze de Setembre
ens dugui Llibertat.
Josep Valletbò i Capdevila
Onze de Setembre de 2014
